A l’article del Diari de Barcelona que us presentem a continuació, s’explora el fenomen de la dependència del mòbil, amb especial atenció al testimoni d’Iris Verdaguer, psicòloga especialitzada en salut mental a Bayes Salut. Aquest article analitza com la societat contemporània enfronta els reptes derivats de l’ús excessiu de la tecnologia, posant de relleu els esforços individuals per desconnectar-se d’aquesta influència omnipresent.

Qui escriu aquestes línies és un jove totalment enganxat al mòbil. El primer que faig en llevar-me i l’últim que faig abans d’anar a dormir és mirar-lo. A continuació llegireu el dietari de com me n’intento desempallegar.

Dia 1:

M’he llevat a les nou del matí amb una alarma posada al mòbil i he “invertit” la primera mitja hora del dia a repassar que ha passat durant la nit a Twitter i Instagram. Quan ja m’he sentit prou malament amb mi mateix, connecto el mòbil a l’altaveu per tenir banda sonora a la dutxa. He sortit de l’aigua i un vídeo de Youtube em fa companyia mentre esmorzo. Marxo a la feina i per fi deixo el mòbil, bàsicament perquè si l’agafés mentre vaig en bicicleta potser no estaria escrivint aquest text. Treballo com a monitor de menjador, una feina en què s’agrairia tenir vint-i-cinc ulls; només en tinc dos i seria molt inútil utilitzar-los en el mòbil. Encara així el guardo a la butxaca amb l’autoexcusa que em caldrà per vigilar l’hora. Com si no existissin els rellotges.

Surto de la feina i en tot el trajecte en metro fins a la universitat no desenganxo els ulls del telèfon. TikTok fa que el viatge em passi de pressa, però en sortir del vagó seria incapaç de recordar més de tres vídeos entre el centenar que he vist. A la universitat treballo amb un ordinador, però amb el mòbil al costat, inconscientment, cada cinc minuts el consulto.

Torno a casa i després de sopar amb la família, únic oasi d’aïllament tecnològic, miro una sèrie abans d’anar a dormir. O hauria de dir que intento mirar una sèrie, perquè la meva capacitat d’atenció ja totalment rebentada, m’impedeix seguir un contingut durant més de cinc minuts sense desviar la mirada cap al mòbil. Marxo a dormir mentre programo l’alarma de l’endemà al telèfon, i mentre m’adormo sóc perfectament conscient del problema que tinc.

Dia 2:

M’he llevat decidit a canviar les coses. Truco l’Iris Verdaguer, psicòloga infantojuvenil, perquè m’expliqui per què estic tan enganxat al móbil i què puc fer per canviar-ho. Sí, sé que és una forma molt radical de passar a l’atac, però heu d’entendre que això és un article periodístic i hi ha d’haver una mica de màgia. Verdaguer m’explica que, segons un estudi del govern espanyol, les persones entre 15 i 24 anys són el tram de la societat que presenta amb major freqüència un ús compulsiu d’internet, i que un 98% d’aquests joves estan registrats a diverses xarxes socials. Em reconforta saber que no estic sol en la lluita.

A la feina em trobo la Lola. Té l’Instagram desinstal·lat perquè diu “literalment em consumia”. Assegura convençuda que es va adonar que era “una pèrdua de temps tòxica i que podia viure sense saber de la vida de la gent.” Comparteixo amb ella aquest sentiment, però a l’hora de la veritat sóc incapaç de no mirar l’story, sense gens d’interès, d’aquell company del batxillerat de qui he perdut la pista.

Verdaguer em reconforta assegurant-me que el patró de socialització ha canviat moltíssim. “L’accessibilitat a les pantalles té molt de pes a la relació social, els mòbils demanen estar sempre disponibles i això pot generar certa ansietat i pressió”. La Lola porta ja tres mesos sense Instagram i diu estar molt contenta de la seva decisió, però em confessa que els inicis no van ser fàcils. “Quan acabava de mirar els BeReals, l’altra xarxa social que tinc, sentia un buit, necessitava més contingut”. No les tinc totes amb mi, però decideixo fer el pas.

Dia 3:

Tinc l’Instagram i el TikTok desinstal·lats i segueixo enganxat al mòbil de bon matí, encara que sense saber ben bé qué mirar. Em truca el meu amic Javier i li transmeto la meva gran preocupació. M’explica que ell també té impulsos constants d’agafar el mòbil. Quan té dificultats estudiant, quan s’avorreix d’una conversa entre amics o simplement quan va caminant sol pel carrer. Per combatre-ho intenta deixar-lo a casa quan surt a llocs on sap que no li caldrà. Explica: “Així trenco amb el mecanisme de, en qualsevol situació on no sé que fer, agafar el mòbil”.

Això em recorda que Verdaguer em va comentar que “en casos d’ús excessiu cal posar èmfasi en el per què de la situació, és a dir, en quina mancança està suplint el jove amb les pantalles”.

Tinc una sensació de vulnerabilitat total quan surto de casa sense el mòbil. Sento que em falta una part indispensable de mi i que m’estic perdent moltíssimes coses. Verdaguer m’explicava que, a la societat actual, “s’ha instaurat una necessitat d’estar disponible sempre. És molt recomanable trobar espais en el nostre dia a dia per estar offline”.

Precisament el Javier em parla meravelles de les dues setmanes de campaments de l’estiu, on no s’endú el telèfon. ”Em centro únicament en el que estic vivint, els petits moments en què normalment miraria TikTok els canvio per poder pensar i me n’adono que m’acabo enrecordant més de les coses perquè tinc temps per apreciar i reflexionar sobre el que estic fent”. És obvi que si alguna cosa jo no tinc ara són 15 dies lliures per marxar de campaments. En tot cas tinc moments offline en el meu dia a dia, que vist amb perspectiva, gaudeixo molt. Intentaré buscar-ne més.

Dia 4:

Crec que he canviat prou coses en dos dies. Però el quart comença amb un missatge inesperat. El meu amic Jan, de l’esplai, em comenta que s’ha assabentat del meu ritual de desintoxicació i té un repte per a mi. Ràpidament li dic que no. El Jan farà tres mesos que va decidir comprar-se un Nokia. Sí, un mòbil de tecles sense cap xarxa social, excepte Whatsapp. A ell, que li agrada molt cuidar el seu cos, assegura que l’angoixava que els nivells de dopamina li baixessin perquè havia tingut molts pics.

Jo me n’enric però Verdaguer va explicar-me que “existeixen pics de descàrrega de dopamina, “que no són comparables a les drogues, però estimulen un circuit de recompensa”. Afegia que els joves són una població vulnerable perquè “hi ha una immaduresa del cos que promou conductes impulsives, dificultats de planificar a llarg termini i a minimitzar els riscos de determinades conductes”.

Tot i les lloances, segueixo ferm en no voler fer el pas al Nokia. Recordo l’anècdota del dia que el Jan va anar a una cocteleria amb un amic seu que també en tenia. La carta de còctels només estava disponible a partir d’un QR i amb el Nokia ells no podien activar-lo. Van acabar prenent una cervesa pagant cinc euros. No perquè no vulgui prendre còctels, però jo estic convençut de no voler comprar un Nokia.

Crec que buscant el per què del meu ús excessiu del telèfon puc millorar. A més a més, Verdaguer em va destacar que entre els joves “encara no hi ha una consciència de l’addicció al mòbil perquè no crea malestar. Però que el fet que sigui un tema ara tan mediàtic sí que pot incrementar la consciència i promoure aquesta reflexió.”

Espero que l’article us hagi servit a vosaltres per conscienciar-vos i pogueu deixar una estona de banda el maleït dispositiu.